Inici
 
 
La banda de les Sten
Sunday, 16 September de 2007
L’escrit original en francès es aquí

La banda de les Sten

Jann Marc ROUILLAN «Sebas»

El gener de 1971, vàrem organitzat la primera reunió del MIL en un petit pis de les afores de Tolosa de Llenguadoc. Hi havia allà Oriol, «La Carpa», «Bermejo » i alguns altres dels quals només els somriures ja continuen sent memòria. Vinguts de l'Interior, com anomenàvem llavors el país sota la bota franquista, els companys reivindicaven la seva set de descobriments revolucionaris. Nosaltres, els tolosencs, érem els fills de la Segona Espanya, la de les barricades de juliol de 1936 i dels maquis, la dels «terroristes rojos», i amb un entusiasme d’adolescència esperàvem l'hora de « echarse al monte ». Ens reparàvem.
Dels dos costats del Pirineu, el compromís del maig de 1968 ens havia conduït vers una resolució armada. El expressàvem amb una indescriptible esperança clavillada al cos. Teníem 20 anys els més grans. I per les paraules... i els actes, reclamàvem formar part del terrorisme revolucionari. Actuant i teoritzant a partir de la nostra pràctica, difonent els texts del comunisme d'esquerra i de l'anarquisme combatent, teníem la voluntat de contradir els nostres grans igual que Bertolt Brecht, aquest convençut que «als 20 anys, no es pot fer millor per a una idea què morir per a ella». Però les paraules no són res quan són orfes i cecs. I l'acte pren tot el seu sentit quan es reivindica. Fins i tot si és de manera maldestra. Fins i tot tan en aquell temps donàvem nom a un grup que la policia feixista ja recercava, aquest nom que callaven les informacions de l’Estat o que aquest dissimulava evocant una «banda de las Sten» . En la part baixa dels texts del MIL, sovint, afegíem una llista d'accions, fins a la més insignificant, com ara el robatori de pocs centenars de carnets d'identitat o l'expropiació d'una màquina d'imprimir. Com sempre, alguns xerrapetes creguts i puretes  hi veien una fanfarronada. Però de cara a la seva inconseqüència habitual de la qual feien prova, senyalem que assumíem i que assumiríem els nostres fets i gests. I és veritat que mai no hem pres els camins fàcils de les escapatòries. La unitat de la paraula i dels actes era, abans de tot i malgrat la clandestinitat, tornava comprensible el fet que això no era simplement un desig o un principi. No hi ha sabotatge revolucionari sense la subversió de la presa de la paraula. Particularment quan ens enfrontàvem amb un règim dur que imposava el silenci i la contrició de les massa.
Els que voldrien explicar és que en el MIL el més important va ser la difusió dels texts o, al contrari, les accions de lluita armada traeixen l'esperit fins i tot de la nostra pràctica. Ni tan sols si allò ens va costar enormes dificultats de funcionament i
convivència, en cap moment, no ens ha vingut la idea de dissociar el que no ho era.
«No hi ha teoria revolucionària separada de l'establiment de relacions pràctiques per a l'acció, i aquesta acció ja no pot ser principalment l'afirmació i la difusió de la teoria revolucionària». Per comprendre la importància que donem a aquest postulat, cal saber allò que es va imprimir sobre la coberta del darrer tríptic del MIL distribuït a Barcelona. I en filigrana tres dibuixos ensenyaven la mutació d'un puny en granada. Tots tres colpits de l'estrella en cinc branques de la sigla MIL. Criticar fins el final les concessions pacífiques i legalistes d’aquelles velles matusseres i dels seus avatars trobava el seu resultat en la discussió armada. La reposició, causa del monopoli de la violència i l'ús de les armes, va permetre anar més enllà dels tabús i il•lusions del contestatari. Repreníem el fil rebel d'una història amagada. Una història herètica escrita des de fa decennis contra les ortodòxies reformistes.
En aquest dia de gener de 1971, les armes que anàvem a empunyar parlaven dels maquis i de las «partidas» de guerrillers. Algunes eren desembalades de vells dipòsits del guerriller anarquista Quico Sabaté . Altres havien estat llençades en paracaigudes a resistents comunistes de la Muntanya Negre l’any 1944. Algunes havien estat amagades després de combats sobre els cossos de soldats alemanys, portaven encara les insígnies del règim nazi. Així, les nostres armes cantussejaven velles cançons d'alliberament. Ja, s'impacientaven...
35 anys s'han escolat. Tanmateix cap setmana s'escola sense que no planegi i retorni aquest passat. El darrer mes he rebut una carta d'una alumna d'institut de 15 anys que viu al barri de Gràcia. Volia aconseguir de la meva part informació precisa per poder escriure a un treball sobre el MIL manat pel seu professor... A Tolosa de Llenguadoc, en un cinema que freqüentàvem en aquell temps, els organitzadors del festival de cinema espanyol han presentat «Salvador» descrivint la vida de la presó i l'execució del nostre company... Un editor de Madrid ha sentit parlar del meu manuscrit sobre el darrer dia de setembre de 1973 a Barcelona i està interessat... Un vespre, ja tard, he vetllat per seguir un documental, al canal Arte, traçant la història del comitè pro MIL de Düsseldorf... Per correu, una noia em demanava que confirmés allò que li ha contat el seu oncle paleta a Barcelona, « un dia, mentre treballava sobre un taller prop de l'avinguda Carlos III, havia ajudat a fer una acció al MIL. En dubtava. Li he autentificat aquest record familiar. I en així passa el fil dels anys... Molts llibres han estat publicats. Nombrosos tríptics han estat difosos i algunes pel•lícules o alguns documentals han estat projectats... sempre penso en el fet de l'atractiu que exerceix el MIL. No hi ha cap comparació en relació els GARI, que van tenir més militants i en un sol any d'activitat el nombre de les seves accions de guerrilla van ser deu vegades més important que les del MIL. Igualment res d’això pel FRAP. com tampoc per a les altres organitzacions revolucionàries de la fi de la Dictadura. Res per a altres maquis, que també havien sofert una terrible repressió. Llavors per què ? No trobareu la resposta en aquest llibre. S'escapa encara i potser per sempre...
El treball de Sergi Rosés va ser publicat a Barcelona el 2002. Des de llavors, tinc costum d'afirmar que és de lluny el millor llibre escrit sobre el MIL. I ho penso verdaderament. Massa jove, Rosés no ha estat membre del MIL, ni tan sols simpatitzant. Ha recorregut la nostra història política desenredant amb paciència tot allò que era fals de la veritat. No era una tasca fàcil. Ja que des de la Transició, els antifranquistes han estat martellejant fins que aconseguir modelar una sola veritat, la veritat de la reescriptura burgesa. Un fenomen simptomàtic d'una època, puix els companys que van contar més historietes eren justament aquells que, per la seva tasca i el seu allunyament del nucli organitzatiu, en coneixien menys del MIL, quan no han estat simples amics, xicotes ocasionals o bé els membres les nostres famílies, les germanes d'aquest company i els cosins d'aquell mort en combat. Es van acumular així més rumor que veritats autentificades. Què més normal per aportar el caràcter llegendari a aquesta epopeia!
I els secrets dels que sabien... on s'amaguen? No eren manats per fer front a la repressió? «No diguis mai on dormiràs la nit següent i on seràs l'endemà... no donar cap indicació sobre els contactes que trobes... no parlar aquells que no han de saber» Així m'han ensenyat els vells guerrillers. Les seves advertències començaven, com en els contes, per una frase ritual: «Quan
seràs a Barcelona... ».
Cal igualment reconèixer que en «el foc de l'acció», els antics del MIL han donat falses informacions als policies, als jutges i als
periodistes... i mai no hem volgut o no hem perdut el temps en rectificar aquestes notícies equivocades o falsejades. I què podem dir de les declaracions de companys dictades sota la tortura o bé pronunciades en el decurs dels Consells de Guerra?
Històricament, han estat admeses com si es tractés de diner comptant! Quan se sap que el company Salvador, incapaç de pronunciar una paraula a resultes de la seva ferida a la mandíbula, hauria dictat als policies 600 pàgines de processos
verbals! Sobre aquestes trames falsificades s’han escrit diversos llibres dels quals almenys un o dos han estat traduïts al francès. Feliçment, el treball de Sergi Rosés reprèn els fills. No en té sinó més mèrits. I el seu èxit més clamorós és poder alliberar la història del MIL de la reescriptura vulgar i de manera simultània reenquadrar-la d'un punt de vista polític.
Tanmateix i malgrat tot encara que se'n pugui pensar, aquest llibre no conté la sencera història del MIL. De cara a les trivials historietes «de brases» dels farsants i dels « antics combatents», els famosos antifranquistes als quals mai no ens hem trobat quan combatíem el règim, i el mateix sobre les dels membres de l'organització, el MIL ha pres un maligne plaer a dissimular davant els altres i així poder escapar de nosaltres mateixos, els seus militants. Quantes pistes mai no han estat explorades? Zones d'ombra subsisteixen. Fins i tot per a mi, present des de la primera tarda de gener de 1971 fins als vespres fatídics dels darrers afusellaments de setembre de 1973.
És sovint per casualitat i en el decurs d'una discussió que em recordo de cop d’algunes aventures oblidades, de reunions internacionals, de passatges de companys d'altres països o d'altres lluites... alguns vinguts de lluny. En poc temps van passar tantes coses. Per parafrasejar Marx, a propòsit de la dilatació del temps, subratllaria que en període reaccionari, 20 anys tenen el valor d'una sola jornada i en l'impuls revolucionari, 24 hores pesen tant com 20 anys...
He tornat a veure "Sancho", torno a veure regularment «Queso» i Eva, Aurora i Txus. Altres camarades m'han escrit... com «Montes» i Joan, el germà de la Beth... i també «Zapata» dels Estudiants Llibertaris. Poc o prou, els antics del MIL estem en contacte. I quan ens trobem en un locutori de la presó, durant una hora, ens barallem fraternalment sobre un nom o un
nom de guerra a tal o tal company o companya que servia «d’enllaç» a tocar la muntanya o d’aquell que pujava les minuteres per a les nostres bombes o  d’aquella persona que va anar a Barcelona una o dues vegades o d’aquell que conduïa el cotxe de plec en el moment de l'operació de Sarrià... Sovint aquests militants i militantes han desaparegut sense intentar mai figurar a 
l'escena. Fins i tot quan va aparèixer la moda dels antics combatents. I així molts contactes, molts militants i molts grups obrers no han deixat cap rastre de la seva activitat amb nosaltres...
D'aquesta època, em recordo gairebé paraula a paraula de la introducció del llibre «Revolució en la revolució?» : «No som mai del tot contemporanis del nostre present. La història s'avança emmascarada: entra en escena amb la màscara de l'escena precedent, i no reconeixem res més de l'habitació. A cada aixecada de cortina cal reprendre el fils. La culpa fatalment, és clar, no la té la història, però la nostra mirada carregada de memòria i d'imatges és la que ens queda. Veiem el passat en sobreimpressió en el present, fins i tot si aquest present és una revolució»...
Quines imatges imposaven en sobreimpressió al present de la nostra Barcelona de 1971? La insurrecció de juliol de 1936 o els combats del maig de 1937 ben evidentment, o encara la lluita dels maquis comunistes i anarquistes dels anys 40 i 50... les revolucions «guerrilleras» cubana i sud americanes igualment certament.
Com ho ensenya amb tota la raó el lliura de Rosés, la gran majoria dels militants del MIL eren sense discussió de cultura de conreu marxista. I es reivindicaven com a comunistes Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, Santi Soler Amigó o el «Secretari». Aquests camarades es lliuraven a tasques «de posar al dia aquesta teoria comunista fossilitzada per les diverses
sectes i ortodòxies (stalinisme, trotskismes, consellismes...)». En tant que anarquistes érem minoritaris i essencialment vinguts de Tolosa de Llenguadoc, encara que no pertanyíem a les seves capelles ni al Sindicat. Des de maig del 68 i en el transcurs dels mesos que van seguir els companys de Tolosa ens ratllaven gratificant-nos de l'etiqueta de «anarcho-guévaristes» !
Com una gran part dels militants connectats en el decurs de la pràctica, en aquests anys insurreccionals, no érem sectaris. Rebutjàvem coses com ara la unitat de la línia política, el centralisme democràtic o la «línia de massas»... i també les lletanies de les oracions grupusculars. Ni tan sols per fer broma, no decretàvem que era o no comunista com a veritat. No proclamàvem. És clar, traginàvem amb maneres de pensar que havien nascut en el decurs de l'agitació de les assemblees generals. Com no estàvem exempts de caricatura ideològica, les nostres influències s'han revelat múltiples i diverses igual que les nostres lectures. Ja que llegíem Gorter, Makhno, el Che i Rosa Luxemburg. Als amagatalls clandestins, més sovint, trobàvem els Grundisses de Marx o el text d'Anton Pannekoek «Els Consells Obrers». Però també el llibre de Régis Debray ja esmentat o «30 preguntes als Tupamaros» i, ben evidentment, « Acción Libertadora » del guerriller brasiler, mort en combat, Carlos Marighela.
Els companys Santi Soler, en «Montès» i el « Secretari » tenien els ulls giratsvers a l’antiga revolució europea de 1918-1923, a Alemanya, a Hongria, al Nord d’Itàlia... I en particular, l'experiència del KAPD. Al llarg de la seva existència, aquest partit comunista havia mantingut una relació directa amb les lluites insurreccionals armades. I així Max Holst era per a nosaltres un personatge mític, tant com els guerrillers Sabaté i Caracremada. Penso que és a partir d'aquesta sobreimpressió que els
antics de l'Equip Teòric han mantingut relacions i han treballat amb l'organització armada. Militants de l'esquerra comunista, no eren enlluernats per la destresa voluble dels «teòrics» que mai no havien tingut pràctica revolucionària, i que, la majoria del temps, a causa de la moda ultrarevolucionària, han escrit per publicar, fora de qualsevol relació amb la lluita quotidiana dels proletaris. Els camarades de Barcelona tenien la seva història política des de 1968. A Tolosa de Llenguadoc, teníem la nostra. Eren ben diferents. De vegades, es podria creure que en el MIL, hi envestien i es parasitaven. I finalment, era potser veritat. Però aquesta contradicció constituïa un dels motors de la nostra acció, una acció ben real que va marcar els últims anys del
franquisme a la capital catalana. Pertanyíem tots a la generació que havent romput amb l'esquerra tradicional i amb els límits de la seva pràctica (parlamentarisme i sindicalisme).
A Barcelona, de manera anticipada, ja criticàvem les futures peripècies de la Transició i dels pactes amb el neofranquisme constitucional. Com si pressentíssim tot això, en aquesta oposició, certament il•legal però massa sensata, hi trobàvem la manifestació de la darrera traïció de l'impuls revolucionari de 1936 i de la República Popular. Hi havia companys que tenien el maligne plaer de repetir que érem «aïllats» o pitjor «imprudents ». Aquestes acusacions representaven la darrera justificació de les seves «paciències llegendàries» i als seus vagareigs d'aquests temps feixistes. La seva primera creença reposava sobre el famós "no fer res" ja que no hi havia res a fer de verdaderament revolucionari, a part d'esperar la mort del dictador i la democratització del país (resumida a la darrera posada al dia de les normes europees de la dictadura burgesa). La segona creença els havia orientat a lligar-se «a les masses» en un front comú amb les forces polítiques i sindicals tradicionals.
Sens dubte, per dissimular-hi millor la seva irresponsabilitat i la seva inconsistència pràctica. A aquest front, les masses no jugaven el paper d'actor de la transformació social, car estaven reduïdes al rang d'espectador del model burgès de fer política, per, a data fixa, sotmetre a plebiscit alguns d’aquests líders i futurs governants. En els dos casos, aquests militants «connectats» distribuïen fulls volants i tríptics pesats de retòrica revolucionària. Assistien a reunions més o menys tolerades. És manifestaven el temps abans i després de passar dos vehicles de policia. Feien exactament el que fan avui, ells o els seus hereus, en alguns detalls molt semblants. La repressió actual és menor, és veritat. Actualment, el règim burgès els deixa encara més la llargada de corda del collar, ja que no té res a témer d'ells, absolutament res. Ell no en dubte de cap manera. I de manera simultània aquesta agitació impune és una publicitat per a les seves llibertats emmarcades.
Aïllats ho érem, ja que separar-nos d'aquests opositors de pell de conill era la nostra tria. Una tria nascuda en el combat. En canvi, estàvem vinculats a grups obrers radicals, a comitès de base, a coordinadores de vaga, com ara en el moment del conflicte d'Harry Walker o de Corbero. Imprimíem els seus butlletins, com ara «Caballo Loco» del grup obrer de la Bultaco i subministràvem les màquines d’impremta per garantir-los una verdadera autonomia.
Per a l'esquerra tradicional, aquesta acció obrera no existeix mai si no la controla. Si no l'instrumentalitza als seus propis interessos a curta vista. Així les representacions polítiques reformistes participen en la negació del moviment proletari real. Per a aquesta esquerra, no teníem contacte amb res, ja que no actuàvem més que amb allò, res per a la seva emancipació social i política (per al seu esdevenir de negació de la negació!). Malgrat la clandestinitat, trobàvem nombrosos camarades d'horitzons
diferents, obrers i estudiants. Sens dubte, massa per a la seguretat d'un grup de combat. I així que marxàvem a l'estranger (a l'Exterior), organitzàvem i participàvem en reunions de solidaritat amb les lluites del moviment obrer català, a Lió, Milà, París, Francfort, Brussel•les... No ens consideràvem absolutament com una avantguarda, en el sentit d'una petita secta auto
proclamada revolucionaria. Però érem una part de l'avantguarda de la discussió i del moviment revolucionari d'aquesta
generació. En els mesos i els anys que van seguir, milers de joves van agafar les armes com ho fèiem nosaltres, cosa que significa igualment dir que no érem més que una gota d'aigua en el formidable impuls d'aquests anys d'agitació. Però n'érem inseparables. Vibràvem d'una mateixa esperança d'emancipació.
Després de les barricades de 68-69, havíem estat de la «notícia esquerra» com la definien els camarades italians del Manifesto. Després al fil dels mesos, ens havíem adonat dels límits que demostrava la realitat del dia a dia. Havia sabut il•luminar els objectius revolucionaris, però s'havia revelat incapaç d'atènyer-los a nivell de la tàctica igual que a nivell de l'organització. Amb
la insurrecció d'aquests anys, pensàvem haver viscut el nostre 1905 i ens preparàvem per a un fabulós 1917. Pel seu costat, els esquerranistes s'havien posat al cap la idea de construir el nou partit bolxevic, allò que es podia suposar cruelment un defecte en les revoltes espontànies de les masses (40 anys després, hi treballen encara!). Nosaltres, pensàvem que era l'hora «d’armar el proletariat de la voluntat d'armar-se» i de rompre així amb les barreres que els aixecaments no havien sabut trencar. Finalment, i malgrat les condicions particulars del franquisme, seguíem un recorregut idèntic al de milers d'altres joves a Europa... havien escollit igualment la via de la guerrilla! Les primeres bombes de la RAF o de l 'Angry Brigade explotaven a Berlin-Ouest i a Londres. Les Brigades Roges es preparaven per passar a l'acció a Milà i Torí. No érem gaire diferents. Ho
comprovàvem quan llegíem els seus texts i en el moment de les primeres trobades. Un vespre, un contacte al bar Pare Léon, «Petit Llop» ens va portar el llibre sobre la RAF editat per Champ Libre. N'hem discutit llargament. I de tornada a Barcelona, hem decidit publicar-ne el prefaci. Pensàvem que hàgim de ser crítics i més à l'esquerra que els camarades alemanys, sense
veure que això no era una cosa que es feia només amb paraules (i encara més falsament, perquè no eren els nostres). Deu anys més tard, al començament dels anys 80, quan he compartit la lluita dels camarades alemanys, els mateixos pisos i la clandestinitat a diari, m'he fet la reflexió: «Mai no havia lluitat amb altres organitzacions tan properes al que érem en els temps del MIL». Millor, del que vulguem éssser i del que ens comprometíem a realitzar amb les armes i les paraules. Sé bé que aquesta afirmació farà saltar els que establissin límits allà on no n'hi ha i sobretot allà on mai els militants de l'ex MIL no
n'han posat en els actes. I els guardians del Temple (ja que mai no hem estat una capella !) faran grinyolar les dents. Me'n foto
A força de ruptura, quan va caldre passar a la pràctica, els nostres equipatges no eren prou pesats. Una nit d'agost de 1963, sobre un camí de Castellnou del Bagès, Caracremada, l'últim guerriller havent lluitat en els grups armats dels anys 30, a la columna ‘Tierra y Libertad’ durant la revolució i amb els maquis francesos i catalans, ha estat assassinat per la Guàrdia Civil. Menys de deu anys ens separaven d'aquest últim combat, tanmateix un enorme fossar s'havia cavat. La contra-revolució s'acarnissa a abatre la memòria i a destruir l'experiència acumulada. Sap el perill que representen. Amb la voluntat d'enfrontar-lo, érem en l'obligació de reaprendre tot des del començament... Falsificar els papers d'identitat... estudiar els diferents mètodes per amagar els vehicles... llogar amagatalls... aprendre a desplaçar-nos... conèixer els senders del Pirineu... havíem de conquerir el saber de la vida clandestina. I experimentar-ho concretament. La lluita armada no és una pràctica improvisada. Res no cau del cel. El que s’apren en els llibres i per la transmissió oral dels antics combatents és ja molt però ben poc respecte al que la lluita ens reserva. Els companys que pensen que la insurrecció armada i la resistència s'aixecaran d'un cop (un dia senyalat) per simple generació espontània, s'equivoquen pesadament. La insurrecció de 1917 ha triomfat perquè el proletariat rus estava enfortit d'un ensenyament de lluita clandestina i violenta, com el proletariat català abans de l'aixecament militar de
juliol de 1936. No hi ha altre aprenentatge que la pràctica permanent de la subversió, ja que qüestiona dia a dia el monopoli de la violència, de la seva manifestació com a fonament de la dictadura burgesa.
Els que refusen la violència revolucionària minoritària neguen amb la mateixa inconseqüència la violència soferta cada dia pel proletariat. Parteixen d'un postulat erroni en l'enfrontament de classes. El combat no ha de venir. Sota el capital, és cosa de sempre i a tota hora. Actualment, la violència de la burgesia manté sola l'alçària de la llamborda i terroritza tots aquells i totes les que gosarien replantejar la seva hegemonia totalitària.
Una vegada guanyada, l'experiència es difon intensificant-se. Al fil dels mesos, hem après a fer fora el policia dels nostres caps. Crescuts  en l'educació servil, la moral jueva-cristiana, el marc polític i el terror social, gradualment, hem comprés el que era possible fer i d'armar-nos d'aquesta petita experiència... I desenganyeu, ja que no va ser senzill. Alguns pensen que, finalment, no hem fet gran cosa, algunes accions comptant pel cap alt. Una desena de traduccions, de publicacions... tenen potser
raó ? Segurament, hauria estat necessari fer més. Actualment, amb la «democràcia retornada», cases d'edicions comercials han
pres a càrrec la difusió dels texts revolucionaris (finalment, aquells més rendibles i més descarregats de pólvora). Les impremtes clandestines no són necessàries... ni els subrepticis lliuraments. És molt més fàcil. D'altra banda, ens esfondrem sota els fardells de paraules... Ahir la Dictadura imposava el silenci, avui la seva filla liberal organitza el caos cacofònic...
Amb el retrocés, admetrem que la major pràctica del MIL s'ha desenvolupat després del seu desmantellament. A Barcelona primer de tot, amb les múltiples accions de campanya per a l'alliberament dels presoners polítics i llavors amb les lluites dels diferents grups autònoms abans i durant la Transició. Però l'experimentació del MIL ha prosseguit igualment a França
i en un altre lloc. Si per exemple, el fet que Action Directe col•loqués en l'exterior un grup de protecció en el moment de les seves operacions, és perquè un matí de febrer de 1973, havíem estat sorpresos i havíem estat voltats pels inspectors de la Brigada Criminal al banc Hispano Americano del paseig Fabra i Puig...
Com nombrosos altres ensenyaments procedents de la pràctica del MIL, hem transmès aquesta experiència als camarades estrangers que hem format al llarg dels anys 70 i 80. Així, antics dels grups de combat, allò que havíem après als carrers de Barcelona l'hem difós en la pràctica de l'esquerra revolucionària al grat de les lluites comunes. I d'aquesta manera, el MIL vivia a nivell de l'antagonisme revolucionari malgrat la seva desaparició organitzativa. «L'únic combat que es perd és el que s'abandona»
 
. Jann Marc ROUILLAN «Sebas». Central de Lannemezan, octubre de 2006.
Modificat el ( Sunday, 27 April de 2008 )