Inici
 
 
Entrevista a El Periódico. Marzo, 2008
Sunday, 27 April de 2008

"Quan la seva família diu:

'No va ser ell qui va matar el policia', atempta contra el record del Salvador

 Ho sento perquè atempta contra la memòria del camarada que va combatre. És difícil parlar així, i sobretot en una fase reaccionària com l'actual en què gairebé caldria excusar-se per haver disparar contra la policia franquista.»

 El fundador d'Acció Directa està en semillibertat després de passar 20 anys a la presó

Jean-Marc Rouillan, exmilitant francès del MIL, evocarà en un llibre la seva visió

de l'anarquista executat l'any 1974, que varia respecte d'altres versions

Jean Marc Rouillan, en la sede de la editorial Agone, en Marsella.

Des de fa tres mesos, viu en semillibertat després de passar 20 anys a la presó. Surt a les vuit del matí de la presó de Baumettes, a Marsella, per treballar a l'editorial Agone i torna 12 hores després a dormir a la presó, on passa també els caps de setmana. Fundador del grup d'extrema esquerra Acció Directa, Jean-Marc Rouillan, de 55 anys, va ser condemnat a cadena perpètua per complicitat en els assassinats del general René Audran, el 1985, i del president de Renault Georges Besse, el 1986. Rouillan va formar part també del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) i va ser condemnat a mort en rebel·lia en el mateix procés que Salvador Puig Antich, executat el març de 1974.

Autor de set llibres, l'escriptura l'ha ajudat a resistir a la presó. A Odio las mañanas (Llaüt, 2004), evoca com després del Maig del 68 va començar a freqüentar a Tolosa els grups de la resistència antifranquista. ¿Però què queda del Maig 40 anys després? «En queden moltes coses. La principal -i citaré el que pensava Jean-Paul Sartre-és que es va produir quan tothom pensava que era impossible i, si es va produir, es reproduirà. El principal va ser això, però s'ha de ser Sartre per expressar-ho en una sola idea.»

La pèrdua de la innocència

L'any que ve publicarà un llibre sobre la seva relació amb Puig Antich, que es titularà De mémoire II, amb el subtítol La perte de l'innocence (La pèrdua de la innocència). Septembre 1973. Barcelone. «Al llibre em centro no pas en fets precisos per intentar restablir la veritat, sinó en l'ambient, en el nostre estat d'ànim. Era el setembre de l'any 1973, el mes del cop d'Estat a Xile, un període molt particular i que per a nosaltres se salda amb el tiroteig del carrer de Girona [en què va ser detingut Puig Antich]. Sí, crèiem que hi havia a la Península una situació que podria convertir-se en un enfrontament revolucionari, que es va concretar a Portugal uns mesos més tard.»

Company de pis de Puig Antich -el MIL funcionava per parelles--, Rouillan només ha vist cinc minuts la pel·lícula Salvador, «perquè és difícil veure la figuració dels propis records». Considera que el film -va mantenir unes quantes converses telefòniques amb el guionista-no és realista, però tampoc «execrable», com l'han qualificat alguns. «Des que Puig va entrar en la lluita armada, vam viure pràcticament sempre junts. Per raons polítiques, algunes persones del MIL pensaven que Puig dulcificaria la meva voluntat de ser molt més violent que la resta de l'organització.»

Amb molta cautela, discrepa de la visió que la família ha volgut donar de Puig Antich. «Entenc l'actuació de la família, dels amics, que volen una història molt més dolça. Però no és el Salvador que jo vaig conèixer en la clandestinitat. És veritat que era un bon noi, a la catalana, educat, respectuós, però la seva determinació d'impedir que el detinguessin és una cosa de la qual puc donar testimoni. És a dir, quan la seva família diu: 'No va ser ell qui va matar el policia', atempta contra el record del Salvador. Ho sento perquè atempta contra la memòria del camarada que va combatre. És difícil parlar així, i sobretot en una fase reaccionària com l'actual en què gairebé caldria excusar-se per haver disparar contra la policia franquista.»

¿Puig Antic va matar el policia que l'anava a detenir? «És una certesa. Sé que hi ha gent que vol que ell sigui innocent. No és innocent perquè va assumir la responsabilitat, amb tota consciència, d'anar armat i d'enfrontar-se a la dictadura. Sabíem a què ens arriscàvem. Érem molt joves, però no pas inconscients, sobretot els que veníem de Tolosa, que havíem conegut totes les generacions de grups armats que passaven a Espanya. El que va produir una fractura entre els de Tolosa i els de Barcelona va ser que fins i tot en el moment del judici nosaltres estàvem convençuts que Franco el mataria, i ells no.»

La Bèstia

«El primer objectiu del feixisme és destruir la memòria i a Tolosa ens en recordàvem d'una lletania de noms d'assassinats, comunistes com Julián Grimau, anarquistes... Jo vaig anar a Barcelona a lluitar contra la Bèstia, és a dir, el feixisme, l'expressió de la dominació de la burgesia en el seu màxim excès», assegura.

Rouillan no es penedeix de res. Ha renunciat personalment a la «lluita armada», però defensa «tots els camarades que la practiquen». Acaba de publicar el llibre Chroniques carcérales (2004-2007), en què comenta l'extrema duresa de les presons franceses, on l'aïllament «és una pràctica sistemàtica». «He estat 10 anys aïllat, set d'una tirada. En el nostre cas, l'aïllament únicament tenia l'objectiu d'ensorrar-nos políticament, de trencar el nostre grup.»

Explica com va estar fins i tot aïllat set dies a Baumettes quan va ser traslladat des de la presó de Lannemezan (Alts Pirineus) per concedir-li la semillibertat. «El general De Gaulle deia que les presons eren la galleda de les escombraries de França. La galleda es renta quan hi ha temps, i en aquests moments no tenen gaire temps...». És un règim carcerari herència dels presidis colonials, amb encadenament dels presos i «tortures dels detinguts que corresponen al grau de la presó d'Abu Garib». «Hi va haver un període en què sorties de la cel·la, et posaven les cadenes als peus, et conduïen a la dutxa, et treien les cadenes, et ficaves a la dutxa i et tornaven a posar les cadenes als peus per recórrer 10 metres», descriu. «A mi em van fer travessar una presó nu davant de tots els guàrdies formats. A França, la humiliació no es considera delicte».

Rouillan parla de les presons com dels «eliminatoriumsde la República». «Hem passat a un altre tipus de presó -tancament a les cel·les, pèrdua de sociabilitat, malalties, bogeria...-que causa més morts que la guillotina cada any. Llavors, la mitjana de la cadena perpètua era de 14 anys i ara és de 24.»

La seva situació actua és estranya. «L'hom és un animal social. Quan se t'ha retirat tota la sociabilitat, no ets ni completament home ni completament animal. Sóc una persona diguem-ne lliure, però no m'assemblo a una altra persona lliure. Tinc un número de pres, però sóc un pres que està fora. No sóc ben bé ni una cosa ni l'altra.»

I la llibertat li produeix sensacions noves. «Noto com un petit desfasament amb la llibertat perquè tinc la impressió d'estar en una societat futurista. Hi ha llocs molt nets, molt asèptics, les grans pantalles de televisió als cafès, que no coneixia, càmeres per tot arreu, una sèrie de coses que en fan la impressió de viure en el futur, el meu futur. És el vostre present, però és el meu futur.»

José A. Sorolla (Marsella)

(El Periódico de Catalunya, 16-03-08)

Modificat el ( Wednesday, 28 May de 2008 )
 
< Anterior   Segent >